La Conselleria d’Educació, Investigació, Cultura i Esport, ha presentat en societat un esborrany de Decret de Plurilingüisme.
Des del minut zero ha rebut pals per totes bandes, ja sol passar això, per uns va massa lluny i pels altres es queda curt. Per a mi, a títol personal, es queda curt, però ara intentaré superar la que és la meua opinió personal, procuraré agafar una mica de distància, i intentaré fer una anàlisi un xic més objectiva.
El projecte de nou decret de plurilingüisme vol superar el model de les anomenades “línies”, en valencià i en castellà, i això és molt positiu. El model de línies segrega l’alumnat, en funció de la llengua, en aules, i fins i tot en centres diferents, amb el perill de crear guetos. A més a més, aquest model pot haver estat vàlid pels primers anys de recuperació de l’ensenyament en valencià, amb la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, però ara s’havia estancat, l’increment de l’ensenyament en la nostra és gairebé nul (aproximadament un increment de l’1% per curs).
L’esborrany marca mínims per a la presència del valencià a l’ensenyament, però no posa màxims, es pretén anar cap a la progressivitat, que cada centre, des de la seua situació actual, dispose de l’eina legal que li permetra i facilitarà avançar cap als nivells més avançats.
Es pretén seduir enlloc d’imposar. I el que ningú pot negar que el que ara es plantegen com a mínims, són pràcticament els sostres als quals es podia arribar amb el model anterior.
L’alumnat valencià, en el moment de finalitzar l’ensenyament obligatori, ha de ser competent en les llengües oficials i en –almenys- una llengua estrangera. Aquest objectiu ara, amb el model actual, és utòpic. Amb el canvi que es planteja es comença a albirar. Potser el que serà més complicat serà el control efectiu del nivell en el que es troba cada centre educatiu, ací la inspecció educativa i la Conselleria tindran força feina.
També s’ha de trencar amb la idea de que des del valencià és més complicat aprendre una llengua estrangera, és una creença molt extesa i totalment falsa, si fos certa els nivells de competència en anglès a Múrcia o a Castella-La Manxa serien molts superiors als del País Valencià, i no és així, potser fins i tot es dona la tendència contrària.
I sobretot, no podem perdre de vista la realitat social i lingüística del nostre país. No podem confondre els nostres desitjos amb els del conjunt de la societat valenciana, bé està encetar un nou camí que ens pugue dur a augmentar la competència lingüística (en totes les llengües) de l’alumnat valencià. I tampoc hauríem d’oblidar que les llengües dels països d’origen de la població immigrada són un patrimoni important que no s’hauria de perdre, s’ha de facilitar el seu ús, coneixement i estudi.
