Parlava amb l’amic Javier Nomdedéu (Pipi), sobre el XXII Concurs de Reclam. En l’amena tertúlia li deia, que a l’Alcora, des de temps ancestral vinculada al món de la caça del tord, li van prohibir fa pocs anys la més rància i patrimonial de totes les modalitats de caça de tords: El parany.
Javier Nomdedéu, fa 22 anys que presentant el citat Concurs, és a dir, els mateixos de vigència que aquest té. Seguint amb la xarrada, ell m’explicava, “vaja afició noble i sana que tenen totes aquestes persones, conserven i estimen el poc que encara els queda, poder sentir i practicar el reclam”.
Antigament, quan s’acostava l’onomàstica de Sant Francesc d’Assís, en la vila taulellera es deia popularment: Per Sant Francesc, agafa el reclam i vés. (vés al parany, camina al parany). Tocar el reclam i caçar allí era un art.
Una desmesurada i equivocada interpretació del que seria protegir la naturalesa i les espècies, va tombar el parany. Estem en un país, que un bon dia, unes determinades persones denuncien el “Parany”; els legisladors, que van poder exercir a temps aquell alt càrrec -clau en aquest tema-, es van quedar quiets. Els denunciants van seguir al seu, fins i tot jurídicament, fins a aconseguir doblegar la tradició.
Amb ganes i voluntat es podria haver trobat la solució, la defensa i conservació de tal longeva afició. Alguns legisladors, reduïts a la individualitat, a la mínima expressió de l’àmbit personal, ho van intentar. Igual està passant ja amb els bous. Igual para la tala de canya del llit dels rius, etc.
Els polítics valencians, “si els de la terreta”, tenint fort pes polític ací i allí, no van fer bé els deures. Es passaven la pilota uns a uns altres esquivant la responsabilitat: La culpa dels blaus; la culpa dels rojos; la culpa dels grocs; dels morats. Mentrestant, el parany, igual que una vela, a poc a poc va ser perdent la seua tènue llum i va emmudir. Doncs quede clar que tots sou responsables. El parany no té sigles, color, ni ideari. És de tots i patrimoni cultural d’aquestes terres. No us entenc, hi ha coses que han de defensar-se amb ungles i dents. Tots junts, formant pinya. Mireu França, ha fet els seus deures i estan per a veure les seues instal·lacions.
Sabeu el que heu aconseguit? Doncs que més enllà de l’estret, ara cacen més quantitat, igual que en les llanxes/plataforma en alta mar. El tord és una plaga, no una au en perill d’extinció. No fa molts anys, ho recorde molt bé, alguns oliverers extremenys agraïen enormement que fórem allí a caçar tords.
Tenim dades fefaents, que dos mil anys a. de C. ja es caçava aquesta au en el llevant espanyol. Fins i tot la “parança” (parany), és descrita com un ben patrimonial en alguna “carta de poblament”.Una cosa és “regular” i una altra “prohibir”. No han de pagar justs per pecadors. En les autopistes i carreteres, es multa als transgressores. No es tanquen.
Mentrestant, mentre esperem, la dita alcorina ha canviat: “Per Sant Francesc, un any més, sense reclam ni vesc“
