Parlar d’educació avui dia és parlar de retallades, de borses estancades, d’aules amb trenta alumnes i de les complicacions per a cobrir baixes als centres.
Parlar d’educació a 2016 és necessàriament, encara, queixar-se. De vegades, no obstant això, hem de deixar enrere les lamentacions, ja que ser propositius pot tornar-se l’única manera d’avançar.
Idees hi ha moltes, algunes més bones que d’altres, però si només en pogués escollir una, ho tinc clar. Aquesta, sola, podria des del començament exercir de motor de canvi per al país, per a sempre. I fa ja unes quantes primaveres que mestres, professors i educadors estan comentant-ho, polítics diversos han dedicat alguna línia del seu discurs els darrers anys. Fins i tot alguns s’han arriscat a proposar-ho al seu programa, encara que amb abstracció, sense cap mena de definició.
Es tracta d’un pacte d’Estat per l’educació espanyola. O el que és el mateix, emancipar l’ensenyament del govern i dels partits polítics. Que l’educació ja va tenint la seua edat, és hora d’anar pensant a independitzar-se.
Quan es parla de millora pedagògica és primordial diferenciar els diferents estrats de l’ensenyament, com afecten l’estructura total i quins tenen una major influència, així com en quins podem influir el poble. Aparentment no podem fer res a nivell legislatiu, només podem treballar cadascú fent el millor que puga. Cal ser el millor mestre possible, el millor pare possible, fins i tot, el millor alumne possible. Però la realitat és que ni tots som mestres, ni tots som pares ni tots som alumnes. I, per descomptat, no tots van a ser perfectes.
En qualsevol cas, no podem controlar el que faran tots els mestres al país, podem confiar, però cap cosa més. El que sí podem és posar-nos d’acord en què, per una vegada, el sentit comú quede reflectit a la manera de fer educació a Espanya. Tots junts, units i en trellat per bandera hem de reclamar a l’Estat el que és una favada que no ocórrega.
Si és obligatòria l’educació durant tota una desena d’anys, i la ruta més transitada és estar una quinzena a les escoles i instituts -dels 3 als 18-, ridícul pareix que es redacten noves lleis abans que una única generació comence i acabe la seua escolaritat. Ridícul.
A la sèrie televisiva House of Cards, reiteradament deixen clar que l’educació no pot prendre’s com a punt fort d’un programa electoral, ni com a mesura dels primers 100 dies. És una clara senyal de debilitat, i com diuen a la sèrie, qualsevol pot parlar – i legislar– d’educació. Certament, qualsevol pot fer-ho, però qui pot fer-ho adequadament? Ahí ja no tenim tanta valentia en contestar.
Al nostre país la pedagogia tampoc té massa glamur, però sí és més manipulada. Sorprenent és la fixació del PP i del PSOE per l’educació, o millor dit, per les lleis educatives. Només cal veure els canvis de govern i els canvis – o intents, estimada LOCE– de llei.
Està clar que ni res és etern, ni estaria bé que ho fos. I està encara més clar que no té ni cap ni peus una llei educativa estàtica durant 15 anys o 20, o els que siguen. No, és imprescindible modificar elements de la mateixa, la llei ha d’avançar al ritme que avança la societat. Ha d’estar a la part de la ciència i de la innovació. No obstant això, una cosa és parlar de dinamisme i de flexibilitat, i una altra molt distinta és fer creu i ratlla, ací no ha passat res.
Considere essencial que es mantinguen les estructures, i que l’educació que ha rebut la primera generació d’aplicació de la llei siga la mateixa que la rebuda la novena. Sempre adaptant la legislació al món en què vivim, és clar. Únicament, després de tota l’educació obligatòria d’una generació – i ben bé en podrien ser tres o quatre– es podrà avaluar si tot el que es contempla a l’aspecte més normatiu de l’educació ha tingut èxit o no.
D’altra manera no sabríem si els reflexos de l’avanç educatiu estan relacionats amb una llei o una altra.
Si l’avaluació programada evidencia una millora del sistema, doncs tal vegada es puga plantejar si cal canviar o no. Les parts negociants decideixen tornar a quedar dos, tres, quatre anys després i revisar de nou.
Hauríem de fer referèndum per tal de votar els millors plans? O confiar en els experts? En qualsevol cas, cal contemplar l’educació com a pacte d’Estat, com a llei de tots i totes i per a tots i totes. Llei que, d’una vegada per totes, podria localitzar-se per sobre de qualsevol partit polític, i ubicaria l’ensenyament per damunt de tota mena d’ideologia.
Encara que seria interessant escoltar totes les propostes possibles, no és imprescindible que totes les parts negociants siguen partits polítics. De la mateixa manera que hi ha governs tecnòcrates, i de vegades – ací mateixa– es planteja investir a un independent, poden – deuen– haver membres generadors de lleis que no tinguen amor incondicional per cap color. Sense oblidar, és clar, el més important, que siguen competents.
Igualment es seguiria donant canvis a meitat de l’ensenyament d’algunes generacions. Cada vegada que es done per conclosa una etapa i es considere la redacció d’una altra llei, hi hauria xiquets i xiquetes que es quedaran a mitges respecte a l’anterior. Però açò ja passa, és precisament un dels punts més negatius de legislar a l’ensenyament per marcar el territori, com si d’una pixarrada de gos es tractés. L’únic que estaríem fent, és crear desequilibris menys bruscos – ja que vindríem d’un consens i aniríem a un consens– i cada més temps, reduint la quantitat de canvis.
L’autor d’aquest text és Jordi Dosdà Marqués, ell és de Borriana. Diplomat en Magisteri d’Educació Primària per la UJI i actualment estudiant de Psicologia.
