per Mercè Climent.
«Cada paraula hi és per una raó…, com una nota en una melodia», escriu Cinta Arasa, autora de Les fades són calbes, Mamà, vull que sigues com un elefant o Missió Trobairitz!, entre d’altres. També cada llibre, hi podríem afegir. Com aquest que ara tenim a les mans, on l’autora tortosina ha volgut compartir la passió que sent per la figura i l’obra de Mercè Rodoreda. Una passió que li ve de lluny. I és que, com confessa a l’epíleg del seu darrer llibre, amb només onze anys va agafar de la biblioteca de casa El carrer de les Camèlies i el va llegir en un o dos dies. Sens dubte va ser el llibre qui la va agafar, a ella. Alguna cosa se li va remoure per dins i ja mai no va ser la mateixa. Va buscar més llibres de la mateixa autora, amb ànsia, amb desesper. Volia llegir-ho i saber-ho tot d’ella. Sense sospitar-ho, la idea d’escriure aquest llibre havia començat a germinar.
L’autora tortosina ha volgut compartir la passió que sent per la figura i l’obra de Mercè Rodoreda. Una passió que li ve de lluny.
El mateix títol –Paraules, flors i pólvora– ja ens avança què hi trobarem: l’amor per la paraula escrita –i en català– que des de molt jove corprèn la protagonista, una Mercè Rodoreda adolescent –«I a ella li semblava que les paraules ja no servien només per parlar i entendre’s, servien per a una altra cosa encara més important que no sabia explicar», llegirem en algun moment de la novel·la–; les flors que esclaten a tothora com una primavera a l’obra d’Arasa –roses, camèlies, llessamins, ciclàmens, mimoses, violetes i hortènsies– igual que a la de Rodoreda, i la pólvora com a metàfora de la lluita constant del poble català per defensar els seus drets.
La trama es basteix a partir de tres grans pilars: les dades biogràfiques de l’escriptora de La plaça del diamant, les múltiples referències als seus llibres més emblemàtics i la ficció que ha ideat Cinta Arasa. Els fets transcorren a la ciutat de Barcelona, als anys vint del segle passat durant la dictadura de Primo de Rivera, concretament en els darrers mesos de l’any 1923 i els primers de 1924. En aquesta època, en què moltes dones i homes van actuar clandestinament fent classes de català, organitzant recitals i xerrades, publicant revistes… per salvaguardar la llengua i la cultura del país, se’ns presenta una Mercè de tan sols quinze anys, somiadora, inquieta i valenta, amb moltes ganes de viure més enllà del que la seua vida «petita» li permet.
Per poc que indaguem sabrem que en aquells anys Rodoreda vivia a la casa Sant Gervasi de Barcelona, juntament amb els seus pares, el seu oncle «americano» (amb qui es casaria pocs anys després) i el record insistent del seu avi matern, Pere Gurguí, corresponsal de La Renaixença, amic personal de Verdaguer i gran amant de la llengua, i que havia mort uns anys abans. Totes aquestes dades també hi apareixen a Paraules, flors i pólvora. Tanmateix, què sabem de les seues vertaderes inquietuds i frustracions, dels primers enamoraments, de l’origen del seu compromís ferm amb el català (el poble i la llengua), dels seus inicis com a escriptora…? Certament, és aquesta una faceta bastant desconeguda de Mercè Rodoreda i on Cinta Arasa assoleix el punt més àlgid de la novel·la, ja que és capaç d’inventar uns fets del tot versemblants, que omplin molts buits de la seua biografia, i que connectaran fàcilment amb els lectors més joves d’ara, públic primer al qual va destinat aquest llibre.
La trama es basteix a partir de tres grans pilars: les dades biogràfiques de l’escriptora, les múltiples referències als seus llibres més emblemàtics i la ficció que ha ideat Cinta Arasa
Pels diferents capítols van desfilant algunes de les criatures inventades per Mercè Rodoreda, com ara la Cecília d’El carrer de les Camèlies, la Teresa de Mirall trencat o la Zerafina del relat homònim inclòs al recull La meva Cristina i altres contes. Tota una invitació a llegir –o rellegir– la seua magnífica obra. També hi trobarem referències a poetes catalans, com ara Jacint Verdaguer o Joan Maragall, i a clàssics universals, com són Madame Bovary o Anna Karènina, referents indiscutibles de l’autora barcelonina.
Cinta Arasa, a més, es preocupa per donar a conèixer dues realitats de l’època, com són l’èxode rural i la migració a altres continents a la recerca d’oportunitats i fortuna, representades al llibre pels personatges de Pep, arribat a Barcelona des de la Ràpita, a l’Ebre, per treballar-hi; i de Joan Gurguí, vingut i enriquit des de l’Argentina, respectivament. Com en llibres anteriors de l’autora, la diversitat dialectal del nostre territori hi és ben present, tret que enriqueix i dona verisme als diferents personatges (reals i ficticis). I ho fa amb una prosa molt acurada que denota experiència i solatge, en ocasions d’un gran preciosisme que es reflecteix, per exemple, amb l’ús de símbols, com ara les flors, tot evocant l’obra de l’autora a qui ret homenatge i a qui li deu, segurament, la seua passió per escriure.
