Aquests dies, quan les falles ja comencen a eixir al carrer, em ve al cap la plantà de la falla del Barri d’Onda de 1978 i no perquè la visquera en primera persona, que si, però era molt menut i sense ajuda dels majors no haguera pogut recordar-ho tot.
La falla del Barri d’Onda, com ja he escrit alguna altra vegada, va cessar la seua activitat fallera en 1977, de fet era prou comú en aquells anys que les comissions descansaren durant algun temps per agafar forces i presentar se a l’any vinent amb unes ganes inusuals per fer festa. Quan s’acostaven les festes Josefines de 1977, un grup de fallers del barri, encapçalats per En Felix Escudero “el Veterinari” es reuniren per emprendre l’activitat fallera al barri, en aquell temps el binomi falla/barri era molt estret, era una relació associativa perfecta, la gent del barri col·laborava en la comissió fallera perquè plantara un monument faller on poder-se veure identificat i sentir-se part de la festa. Les comissions falleres consentien als veïns del barri amb bunyolades, porrats i fent-los partícips de la festa que humilment podien celebrar.
Aquells homes, com deia avanç, entre els que estaven Gil López, Vicente Mondragón, Salvador Sebastià, Pepe Payá, entre altres, tornen a activar la comissió amb moltes ganes i il·lusions i En Felix Escudero es postulava com a president. En Felix era Veterinari, com el seu mal nom indicava, era una persona molt prestigiosa a Borriana i dins del món cultural i festiu de la localitat, va ser president de l’Agrupació Borrianenca de Cultura “l´ABC”, on escrivia en la seua revista Buris-Ana articles i poemes. També va ser mantenidor en alguna ocasió i participava assíduament als llibrets de falla que li proposaven.
Una altra gesta d’aquest faller incansable va ser el fet de crear l’any 1966 la Falla del Mercat-escorxador, composta per la major part dels mercaders del mercat i amics del veterinari. Aquella falla només va durar un any, però en eixe temps va aconseguir el primer premi de monument amb l’artesà faller José Pascual Ibañez “Pepet”.
Falla Marcat-Escorxador 1966
La nova comissió del Barri d’Onda es va posar a buscar les Corts de falleres entre les joves del Barri i va topar ràpidament amb un ramell de xiques, també una gran quantitat de xiquets i xiquetes per a la Cort Infantil on jo pertanyia conjuntament amb la meua germana Sayo i set parelletes més. La Fallera Major Infantil era Angelita Perez Mardones i el cavaller acompanyant Manuel Mechor Dosda. La Cort Major estava composta per Vicente Jesús Piquer, Maria Dolores Romero, Lola Mari Palau, Maria José Carrascosa, Sílvia Agulleiro i Rosana Vidal i com a Fallera Major estava Mercedes Paya Gil. Mercedes, conjuntament amb els seus pares i germans era una família de gran prestigi a la localitat i establerta al barri on regentava l’històric teatre Payá.
L’any es prometia fantàstic, la col·laboració veïnal es corresponia amb la intensa activitat de la comissió. Per al monument es va contractar a l’artesà faller Arturo Musoles, un artesà de prestigi per a un monument que feia molta il·lusió. En Fèlix, el president, qui va tenir la patent de la falla mercat-escorxador en 1966, era un apassionat dels monuments fallers de qualitat i eixe any es va obstinar a plantar a l’actual plaça 9 d’octubre, la falla més alta de la història de les falles de Borriana fins llavors.
Arturo, l’artesà, va presentar a la comissió un esbós amb un monument fantàstic. El remat de la falla era un cotxe antic i damunt unes roques i dalt tres personatges gegants, dos assentats i un de peu amb els braços en alt aguantant una ceba. El cartonatge d’eixos tres ninots gegants del remat van ser comprats a l’artesà faller valencià Alfredo Ruiz, que els va exposar per primera vegada a la Falla el Pilar de València de categoria especial, on la xica que estava de peu subjectava un símbol de la pau.
Falla Plaça del Pilar 1975, artesà Alfredo Ruiz. Foto d’arxiu de V. M. Sanchez Gas
Doncs bé, a Borriana hi havia molta expectació per a veure aquell monument que el seu president es vanagloriava del fet que anava a ser el més alt de la història de les falles a Borriana i ja entrat el mes de març, tot estava preparat per a ser plantada a la plaça Juan Granell, l’actual 9 d’Octubre.
Dies abans de la nit de la plantada oficial, les enormes peces anaven eixint al carrer i el rumor que la falla Barri d’Onda plantaria alguna cosa espectacular, corria per tota la localitat. Aplegada la nit de la
plana, artesans, treballadors i els comissionats fallers es preparaven per a col·locar les peces una dalt de l’altra i anant donant-li la forma al monument que estava plasmat a l’esbós original. Aquella nit del 15 de
març de 1978 corria un vent fortíssim que feia molt complicada la feina d’assemblatge de les peces, però amb paciència, professionalitat i molt de comboi s’anava creant el monument fins al remat final que era la nina de peu que subjectava la ceba allà dalt. A poc a poc, alçaren la peça a l’altura corresponent per col·locar-la perfectament dins del seu sacabutx. El vent impedia la feina, però calia acabar el remat, la plaça per aquelles hores estava plena d’espectadors mirant el muntatge del monument. Al final es va aconseguir, la nina subjectant la ceba estava al seu lloc, una falla espectacular en alçada i composició.
La satisfacció de la comissió, del president i de la Fallera Major era màxima; però poc els anava a durar eixa alegria, el fort vent menejava les peces d’una manera molt brusca i temien que l’assemblatge no aguantés les fortes ràfegues; i així va ser, al cap de pocs minuts d’estar plantat el remat, una forta ràfega va partir el sacabutx de la nina i es va desplomar cap a terra quedant totalment desintegrada i sense possibilitat de reparació.
Falla Barri d’Onda sense el remat principal
Quina llàstima, la falla es va quedar sense el remat de la nina i la ceba que anava a permetre-li ser la més alta de la història de les falles de Borriana fins aleshores. Mercedes Paya recorda amb enyorança i molta pena aquell fet i les llàgrimes desconsolades de tota una comissió que va treballar intensament durant tot un any per veure el seu monument a la plaça. L’artesà va aconseguir deixar el monument arreglat sense la peça principal i així va poder ser visitada pels vianants sense que es veiés cap desperfecte.
Cap del remat caigut a terra, la nina que subjectava una ceba amb un grapat de comissionats
Però això no va minvar la desil·lusió i les llàgrimes d’impotència de tota una cort, especialment de la Fallera Major el dia 16 quan s’encaminaven a l’entrega de premis, pensant en el premi que haguera pogut aconseguir i amb la certesa que no ocorreria. No s’ha pogut trobar fins ara cap fotografia d’arxiu que immortalitzara aquell monument amb el remat complet. Els dies posteriors van passar entre càntics i festa intentant oblidar-se d’aquell fet, on Mercedes ens manifesta que les nits de parador van ser apoteòsiques i que guarda un gran record de l’any, del seu any, de la seua falla, i del seu president En Felix, però de manera concreta recorda amb molta estima a un faller novençà en aquells anys, que era l’encarregat de replegar-la i acompanyar-la a tots els actes, aquell jove faller era Gil López Cuadros.
Foto d’arxiu de Mercedes Payá
Un esglai per a una comissió jove i amb ganes de treballar per la festa que en eixos anys va cultivar els inicis d’una comissió que en la dècada dels anys 80 va aconseguir grans premis i va aconseguir un gran prestigi dins de mon faller de la localitat.
