Este cap de setmana se celebra el LXXXIV aniversari de la signatura de Les Normes de Castelló, un conjunt de 34 regles ortogràfiques adaptades de la norma fabriana a la realitat lingüística del País Valencià.
El document en qüestió es va signar per una sèrie de lingüistes, escriptors, intel·lectuals i polítics valencians al mes de desembre del 1932 a l’antiga seu de la Societat Castellonenca de Cultura.
Però Les Normes no són “només” això. En aquell moment, el poble valencià no s’acabava d’identificar amb la normativa existent, la qual s’havia elaborat prenent com a model una variant més oriental de la nostra llengua. Aquesta mancança d’unitat normativa podia acabar sent molt nociva per a la vitalitat del valencià. Les Normes apareixen, doncs, com a antídot a una situació lingüísticament preocupant, adaptant una norma ja existent però aliena a la nostra realitat.
La normativització, és a dir, l’establiment de les normes per a un estàndard lingüístic, és un pas fonamental en la normalització de les llengües. No només es bàsica per a l’augment del número de parlants, ja que es tracta d’un document bàsic per poder ensenyar la llengua, sinó que també li dona prestigi, ja que permet una difusió coherent en diferents espais de visibilitat pública com les administracions o els mitjans de comunicació. En el cas del valencià, que conviu amb una altra llengua molt més forta, el castellà, i que a més ho fa en situació de desavantatge clar, la normativització suposà un pas importantíssim de cara al seu manteniment, contribuint a solucionar les amenaces de desaparició que quasi sempre pateixen les llengües minoritàries.
La signatura de Les Normes suposava, per tant, l’inici de la consecució de drets lingüístics per als valencians i valencianes. Malauradament, al llarg de les quatre dècades de dictadura no vam sinó experimentar un greu retrocés en aquesta qüestió. Amb el retorn de la democràcia, però, s’obria de nou l’horitzó favorable a la normalització de la llengua al nostre territori. De nou, les nostres esperances es varen esvair durant els vint anys de polítiques de genocidi lingüístic que va aplicar el Partit Popular, el qual va utilitzar la nostra llengua de manera absolutament miserable creant tensions i divisions entre les persones amb l’únic objectiu de guanyar vots i mantenir-se en el poder. Unes polítiques lingüístiques absolutament dolentes que van culminar, recordem, amb el tancament de la nostra radiotelevisió pública (això sí, després de fer-la insostenible), acabant, per tant, amb una de les poquíssimes, per no dir l’única, font de continguts audiovisuals en la nostra llengua.
Ara ens trobem en un moment clau. El canvi polític que va tindre lloc fa un any i mig ens ha obert una finestra d’oportunitat per desfer i solucionar tot allò amb que les polítiques nocives del Partit Popular van arrasar. I la recuperació de la dignitat del valencià i dels seus parlants ha de ser també un dels temes centrals en aquesta nova etapa. És important, per tant, visibilitzar aquesta efemèride com la reivindicació lingüística d’un poble que en el seu dia va fer un pas endavant i es va unir per enorgullir-se de parlar com parlava.
Mai més un País Valencià acomplexat lingüísticament. Mai més un País Valencia que faça marxa enrere en qüestió de drets lingüístics. Mai més un País Valencià que renegue des seus orígens.
Per molts anys, Normes de Castelló!
Me parece que no se esta bien informado, ya que las normas del 32 no son ni mas ni menos que un plagio que esos miembros reunidos en Castellón hicieron en una tarde asumir y aceptar las del institud de la llengua Catalana, depura del Barceloni.
Per lo tan es una mentira y una estafa ya que deurie de regirse per el vocabulari y diccionari de la Real Academia de la llengua Valenciana nascuda en 1915. y no aceptar esta invasio catalanista.