Quan es parla de separació de poders de l’Estat habitualment pensem en la divisió entre el poder legislatiu, l’executiu i el judicial.
De la mateixa manera, quan es perverteix aquesta separació sempre creiem que es dóna a causa del legislatiu comprant l’executiu o el judicial. Ni sempre és així ni es tracta de l’única perspectiva des de la qual contemplar. Ens hem centrat tant en aquesta triple independència que no ho habituem a enfocar des de fora, de la gent que no forma part d’aquests poders, encara que o bé són escollits per aquests o bé treballen per a defensar aquests.
Et despertes, t’alces del llit, vas al bany, desdejunes i et rentes les dents i la cara. Pot ser la seqüència no siga així per a tothom, ni per elements ni per ordre, però el que sí que ho és, és quan a continuació mires la premsa o encens la televisió, principalment si el canal escollit és el més de moda, la cadena política. Llavors et trobes, cada dia, judicis televisats dels enemics públics número 1.
Bé, els judicis venen, si no, no els transmetrien en viu, però a qui li agradaria ser gravat i sortir en televisió nacional mentre declara?
L’altre dia veient el procediment de Rita Maestre van sortir diferents testimonis a contar la seua veritat. Deu ser duríssim donar la cara i explicar la teua historia a un jutjat, crec que fa falta molta valentia, més encara si ho has de fer davant d’una política ben posicionada. O de qualsevol dels acusats de l’operació Taula o del mateix Urdangarin.
Per a més inri t’han de gravar declarant. I ho veurà tota Espanya, i quedarà per a sempre enregistrat en àudio i vídeo. Alguns pensaran que no cal escandalitzar-se, ja que abans de començar les declaracions es pregunta si desitgen que se’ls veja la cara o no. Tothom -salvant ornitorincs- diu que no, i és una broma, una broma de molt mal gust, per cert.
Em vaig adonar al mateix judici de la portaveu de l’ajuntament de Madrid, que a un moment determinat el càmera va captar el rostre d’una testimoni mentre s’arrimava a l’estrada. Ella va deixar clar, per a tot el país, que no volia que ningú la identificara, que no se li vera més enllà dels muscles, doncs quan va acabar de respondre les qüestions el mateix càmera la va tornar a enfocar i tota Espanya va saber quin aspecte tenia la que havia declarat «en contra» de Maestre. El mateix va passar amb molts dels testimonis. El mateix passa, cada dia, amb aquells valents i valentes que s’arrisquen a contar la seua història sabent que quedaran al descobert de tot aquell que vulga prendre represàlies.
Més enllà d’aquesta lamentable situació, queda la dels acusats i acusades. Fins ara, aquells justiciers que tenien la veritat absoluta al seu poder feien ús de l’escratx per tal d’assetjar i de declarar culpable públicament a qui fos, oblidant-se de l’existència de jutges, sense els interessats havent encara sortit de casa i anat al jutjat. Quan aquests arribaven a l’audiència tenien tota una tropa imperial d’energúmens a ambdues bandes de l’entrada, com si fos la catifa roja als premis de l’acadèmia de Hollywood però sense tanta simpatia. No hi havia prou?
Doncs ara tenim el complet, després d’esperar-te a què baixes de casa, de perseguir-te i -de nou- acollir-te amb dubtosa calidesa a l’entrada del jutjat, ara també et fustiguen a dins, durant tot el procés. Açò, és clar, sempre des de l’òptica de la culpabilitat, l’única que es pot comercialitzar sense problemes.
Tal vegada siga interessant començar a veure la separació de poders de manera que, ens caiguen més o menys simpàtics els acusats, el treball de la policia i el dels jutges és ben diferent. Són únicament els darrers els que poden dictaminar sentència. Cal comprendre que el fet d’anar a un jutjat no et fa culpable, tampoc ho fa que el quart poder considere que eixe procés és d’interés públic. O el que és el mateix, que siga d’interés per a aconseguir públic.
L’autor d’aquest text és Jordi Dosdà Marqués, ell és de Borriana. Diplomat en Magisteri d’Educació Primària per la UJI i actualment estudiant de Psicologia.
