Quan ocorri una matança com aquesta darrera als EUA, en Orlando, tot el món entristeix, com es lògic, i comenta la seua pena. Però es desgràcia que açò tinga que ocórrer, per a que dos o tres persones més, comencen a donar-se compte del món en que vivim.
Encara hi ha gent que açò li sorprèn i potser no són molt conscients de la realitat, perquè anant més enllà podem afirmar que les massacres són el final tràgic de la vida quotidiana de molta gent. Vivim en la diversitat, però no sabem respectar-la.
Consignes tant dites i tant assumides per la ciutadania (sempre parlant en termes generals), es converteixen en paraules buides, sense cap sentit, perquè es molt senzill ser tolerant i respectuós de paraula, però ja no tant, actuar en conseqüència en la nostra vida quotidiana.
-Jo no sóc racista, -El meu xiquet/a comença l’escola, hem agafat aquesta perquè no té tanta immigració, tot el que siga per la seua educació. -No es pot tolerar, condemne la homofòbia, -Mamà em diuen a l’escola que no puc tindre novia perquè sóc una xica.
I tantes altres, que hem assumit com a pròpies; perquè som d’esquerres, perquè som progressistes, perquè no tolerem les retallades _mentre m’afecten_ i perquè ara pujar-se al carro del canvi potser la meua eixida particular. Sóc tolerant, respectuós, accepte la llibertat d’expressió, la diversitat cultural, ètnica… Però sempre i quan, siga al veí a qui l’afecte; i no ens adonem, que qualsevol massacre d’aquest tipus, racista, homòfoba, masclista, etc, es la batalla personal que moltes persones estant patint dia a dia. Es molt fàcil condemnar els assassinats i demanar un món millor a través de les xarxes, com de qualsevol altre mitjà de comunicació, inclòs la nostra pròpia paraula. Però tot canvi comença per les nostres actuacions diàries i per ser conscients que els perjudicis, si no ens els llevem de damunt, mai ens faran lliures i mai ens deixaran lluitar per el que molta gent anomena “un món millor”. Tenim que començar a valorar el diàleg, a oblidar-nos dels personalismes, els egos i a donar-nos compte que tots i totes els que necessitem un canvi, que el sentim des de l’ànima, volem gaudir de les nostres vides amb dignitat.
El canvi institucional potser l’ajuda, pot ser l’espenta, però hi ha que començar a treballar per un canvi social, molt arrelat per tot el món, i més encara, segons d’on eres i on vius. Per a respectar la nostra terra, la nostra parcel·la del món i els nostres arrels, hem de tindre assumit que la diversitat existeix i que forma part de les nostres vides quotidianes.
Necessitem un canvi en les institucions, però com ja he dit en varius articles, el canvi estructural i ideològic es molt més important, molt més dur, i molt més complicat i important.
Emi Tirado és membre d’Iniciativa PV. Coalició Compromís.
