L’altre dia saltant de comentari en comentari a diferents grups de Facebook em vaig donar de cara en la discussió de si tothom hauria de tenir dret a la possibilitat de conciliar la seua vida laboral i familiar, i fins a quin punt podria ser total aquest apropament de dos aspectes importantíssims a la vida de moltes persones.
Hi havia diferents punts de vista, els que pensaven que, més clar aigua d’aqüífer, tenien dret a una modificació de la seua jornada a la feina o d’un major joc de torns i d’altres, en canvi, trobaven evident que el que requeria encunyament era l’horari escolar, el dels xiquets i xiquetes.
El primer punt de vista era que les empreses –privades- havien d’adaptar-se a tu, i una cosa és conciliar i una altra fer-te els teus horaris a mesura.
Al segon punt de vista hi havia subdivisions on alguns pares i mares pensaven que l’ideal seria fer jornada continuada, d’aquesta manera només es porta i replega al centre dues vegades als més menuts. A dins d’aquesta proposta hi havia detalls diferencials com els d’acabar com més prompte millor o de quedar-se al menjador i ja tornar a casa dinats. No tots pensaven així, alguns al·legaven que si a les cinc de la vesprada ja els era impossible arreplegar, a les dues encara seria pitjor; la solució passava doncs per estirar aquest horari fins passades les set o les vuit de la nit.
Sense entrar a valorar el que implicaria tenir als més menuts reclosos als centres educatius des de les nou del matí fins a les vuit de la nit, crec que hi ha un element fugitiu quan parlem d’aquesta conjunció pacífica de feina i vida privada. I és que molts no tenen present que tothom tenim dret a la conciliació. No només pares i mares. Tothom. Perquè podem estar cuidant d’un familiar major, o bé de la nostra parella, sense afegir l’ingredient “fills” a la poció, però açò no va només de malalties i de ser present als més durs moments dels éssers estimats. Es tracta de conciliar la teua vida amb la feina, i per tant, aquesta darrera amb la teua parella –o la recerca d’aquesta si és que estàs interessat a tenir-ne-, en el temps per al teu desenvolupament personal – siga artístic, esportiu o acadèmic- i, en definitiva, per a tot allò que t’arrime un poc més cap a l’autorealització.
Està generalitzat que tenen més dret a canviar els seus horaris de treball aquelles persones que acaben de tenir un fill que una persona, per exemple, que està estudiant una carrera i a la vegada treballa. Pareix senzill ficar-se del costat dels pares, però si això porta com a conseqüència obviar a l’estudiant, no ho hauria de ser.
Tampoc podem demanar els mateixos diners si l’única cosa que fem és retallar en hores i volum de feina realitzada, perquè tota aquesta càrrega ha de ser traslladada a un altre treballador al qual també se li ha de pagar. Podem apel·lar a l’empatia dels alts càrrecs a les empreses pregant que ells també hi hagen o estiguen passant per situacions similars o bé creure en l’Estat que ens ha de defensar a qualsevol situació –i més si treballes per a aquest-. En qualsevol cas, ni depenem ni hauríem de dependre únicament de nosaltres, llevar de l’equació a les empreses no és el camí.
Al cap i a la fi, tenir drets no implica tenir dret a tenir-ho tot. Implica llibertat d’elecció, i per cada cosa que escollim hi ha una sèrie d’altres que hem de desprendre’ns. S’anomena sacrifici i el farem –el monetari- més gran o menys – o no el farem en absolut- depenent de quina importància li donem a tot allò que podem fer en el nou temps que aconseguim a canvi de treballar menys hores diàries.
També hi ha sectors que opinen que aquestes harmonitzacions no es transformen en més temps al costat dels fills siga per a ajudar-los als tant famosos com inexhauribles deures, com per a realitzar qualsevol tipus d’activitat junts. Hi ha –i molts- d’aquests, però pense que cal deixar-los fer, ja que cadascú és propietari del seu temps i, com déiem, potser la conciliació no l’han demanada per a passar més moments del dia a prop dels fills, potser l’han demanada per a poder estudiar o practicar algun esport de manera intensa, sense deixar de ser aquests també pares o mares. De fet, precisament per ser pares o mares implicats a l’educació dels seus descendents i, a banda, tenir feina, necessiten, probablement, més que ningú d’aquesta conciliació laboral.
Tal vegada caldria proposar una altra visió, la de la conciliació laboral, familiar i de l’empresa, per tal d’arribar totes les parts a un enteniment el més perfecte possible. També caldria considerar urgent el canvi de definició de conciliació laboral que ara mateixa està estés per la societat.
Perquè conciliar és molt més que modificació horària quan et tornes pare o mare i, principalment, conciliar és per a molts més que per a pares o mares.
