Qualsevol de les nostres famílies sap la diferència entre l’urgent i l’important. Tots en el nostre dia a dia tenim problemes que de no solucionar-se s’agreugen.
El temps va associat a la urgència i la necessitat d’actuar. Ho fem encara que deixem en el camí qüestiones importants, aquelles que des del nostre punt de vista, des d’una posició plenament subjectiva, també creiem que han de resoldre’s.
Des del passat 13 de juny de 2015 governa a l’Alcora un tripartit que no coneix el concepte entre l’urgent i l’important. Malgrat que van arribar al nostre municipi amb pretesos aires de canvi, garants de l’atenció social i del rescat de les persones, han tardat poc a despullar-se de les seues màscares i deixar volar els missatges edulcorats per a demostrar, amb la pràctica, quins són les seues vertaderes prioritats.
Ho han demostrat gastant a mans plenes els estalvis que durant tants anys, els de la crisi més dura que recorda Espanya en les últimes dècades, els alcorins estalviàvem com formiguetes en pro del ben comú. Una gestió subjecta a un necessari pla d’austeritat que va aconseguir que els endeutats comptes lliurats pel PSPV l’any 2011 se sanejaren i cresquera la liquiditat del nostre ajuntament.
Ho vam fer entre tots. I aquest esforç traduït en superàvit va arribar a les mans de tres partits polítics, Compromís, PSPV i el regidor expulsat de Ciutadans, que han tardat poc en laminar tot aquell sacrifici.
Així van ser possibles “les millors festes del món”, les que l’alcalde de Compromís, Víctor García, va organitzar l’agost passat i que encara avui, en ple desembre, estem pagant, perquè es van aprovar despeses sense la deguda consignació. Més de quatre mesos després d’aquell malgaste, hi ha proveïdors que encara no han cobrat en una mostra clara i evident de com gestiona el tripartit.
Aquest exemple es perpetuarà en 2017. L’any en el qual l’alcalde de Compromís pretén passar als annals de la història convertint-se en la màxima autoritat municipal que va iniciar la recuperació de la Real Fàbrica del Comte d’Aranda. En román paladino açò significa que vosté i jo dedicarem els nostres estalvis, els que ens cobra l’ajuntament puntualment en forma d’impostos, en la compra de sòl per a recuperar aquesta antiga fàbrica. Fins a 175.000 euros de tots nosaltres aniran destinats a comprar immobles, ja que Víctor García vol convertir-se en el Howard Carter de l’Alcora. L’arqueòleg anglés va descobrir la tomba de Tutankamon i l’alcalde de l’Alcora pretén emular-ho traient a la llum els vestigis de l’antiga fàbrica.
No és que vam crear que no és important que la Real Fàbrica del Comte d’Aranda es recupere. Però nosaltres sí que apliquem la diferència entre l’urgent i el necessari. I efectivament, des del nostre humil punt de vista, no hi ha lloc a dubtes. Als veïns els resulta més urgent que els arreglem les voreres, els donem solució a les goteres de la piscina, actuem en els asfaltats que estan deficients i reparem equipaments públics en places, jardins i àrees d’oci abans que gastem 175.000 euros acostats per tots els veïns a la compra de terrenys.
Així li’l transmetem als tres partits que ens governen en el ple de pressupostos, però lamentablement les obres faraòniques i emblemàtiques, les que suposadament han de garantir a Víctor García un buit en els annals de la nostra història, expliquen més que els problemes dels nostres veïns. La seua ceguesa, no obstant això, no impedirà que seguim reivindicant el just i necessari per als alcorins, allò que urgeix enfront del que uns altres consideren important.
Merche Mallol és portaveu del PP en L’Alcora i senadora.
