Repassem tots junts com està la situació política dels ara quatre grans grups nacionals després de la vergonya – o fèrria convicció dels valors propis?- de dues crides al sufragi del país sense cap resultat.
El xic més centrat -a l’espectre polític, a cap cosa més- no para de batzegar d’ací cap allà. Ahir al set del rodatge d’Star Wars van trobar uns fòssils, ell també està recol·lectant-los darrerament. A més a més tots del mateix origen, del partit que ell va fer desaparéixer, i que tan bé ara cuiden l’espai polític que van deixar abandonat.
No sabem si els importa tant Espanya que pactarien amb qui fos per tal de portar estabilitat al regne o tant poc que pactarien amb qui fos per tal d’aconseguir més poder. Ens importa això a nosaltres, espanyols i espanyoles? I a ells, els importa el que pensem? Que decidisca cadascú.
En qualsevol cas, en línies generals, molt guionitzat tot o bé, efectivament, van donant tombs sense trobar la tecla màgica. Avui renovació, tots fora i joves al poder i demà reutilització i reciclatge de velles glòries; despús-demà ja veurem, el que done més vots. No està massa clar, tampoc, de qui se senten – i seuen- més a prop. Pareixia que podria acabar sent dels rojos, al final ha sigut dels blaus, encara que l’altre dia el centrat i el cavaller de la rosa pareixien més amics que mai. I encara que la combinació de roig i blau forme el color morat, és amb el líder d’aquests amb qui precisament no pareix haver-hi reconciliació propera.
Un líder que ha començat a claudicar com mai ho havia fet fins ara, cedint un portaveu al grup aliat després de passar-los per alt. El segon a la cadena de comandament segueix fidel i totes les dones de la cúpula de poder violeta estan als seus peus, ara bé, cada dia que passa hi ha més discrepàncies amb els que pareixien germans a les segones eleccions – serà que guanyar uneix i perdre no tant- i la desconfiança de la població va in crescendo.
De l’esquerra més moderada no en val la pena parlar massa, viuen el dia de la marmota. Quan sembla que el secretari general ja ha convençut a tots els barons algú fa un comentari i torna a trontollar la confiança depositada en ell. Seguidament, la reina del sur li llança una daga enverinada i el partit perd uns punts de credibilitat. Després torna a començar tot de nou, una vegada darrere altra. L’únic canvi és que si hi ha quartes eleccions – ningú dubta respecte a unes terceres- tindran segurament una altra oportunitat per aconseguir un nou rècord de vots. Rècord negatiu, és clar.
Pel que fa al general gavina el veig per primera vegada en anys sense capacitat per resoldre, així com fins ara l’única cosa – tal vegada hi havia alguna més, però diria que no- que veia adequada era la presa de decisions, de sobte ja no és capaç de solucionar els problemes amb tanta agilitat com solia fer. Podríem dir que ha perdut l’única destresa útil per a governar que posseïa. De tota manera, importa ben poc, el partit va bé, cada dia guanya com si d’una espècie d’inèrcia es tractés. Però, això ja ho sabíem, com va a ser rellevant que el secretari general descuide les seues facultats i això es traduïsca en pèrdua de vots, si el mateix grup parlamentari ha estat aguantant corrupció darrere corrupció i en peu segueix?
Així doncs, al govern en funcions li interessa allargar al màxim el procés, primer perquè mentre no hi haja una resolució segueixen al poder, i segon perquè els grups polítics clàssics ha demostrat tenir una major capacitat per aguantar el desgast. La nova esquerra, en canvi, vol, desitja, necessita, noves eleccions ja, l’erosió política que sofreix els fa desaparéixer més ràpid del que voldrien. A cada dia que passa, en llenguatge de darrera setmana d’eleccions, el preu de l’aigua augmenta i el de l’albergínia baixa. Res a dir dels altres dos, es deuen totalment als resultats blaus i morats.
